Rodrigo Fresán i la cita infinita

Apuntes para una teoría del infinito: amb aquesta conferència de to poètic Rodrigo Fresán explica què és per a ell una biblioteca. Qui presenta Fresán —escriptor argentí i col·laborador de la premsa espanyola de referència— és l’editor Andreu Jaume, que porta una bufanda llarga i un serrell llis que s’aparta al costat a cada moment. Andreu Jaume diu que és un honor que Fresán sigui ciutadà de Barcelona i assenyala que Fresán és una biblioteca en ell mateix. “Nada más sentarnos ya nos hemos puesto a hablar de Nabokov”, ens fa saber.

La conferència és un torrent d’idees generals, cites literàries, referències cinematogràfiques, records, jocs de paraules, pauses dramàtiques, mirades profundes, ironies i acudits.  Als primers apunts infinits, Fresán avisa que  “las bibliotecas no se casan con nadie pero son fieles a todos”. També diu que són “orden y caos, génesis y apocalipsis, infierno y paraíso”. Després fa un apunt més intimista:  “son la llave de la puerta que somos nosotros”. I encara hi dóna un toc religiós: “las bibliotecas son santos santuarios. Tu puedes llevarte un dios a casa y la semana que viene puedes canviarlo”.

Al cinquè apunt infinit aborda la biblioteca com a casa i ho aprofita per explicar-nos la seva biografia. Ens parla de l’Alianza Anticomunista Argentina, que havia perseguit els seus pares, que dividien el temps llegint, fent activisme i divorciant-se. Ens parla del primer llibre que va escriure, “Historia argentina”, i de la impressió que va fer-li veure’l als prestatges dels amics. Entenc que ha viscut molt, a molts llocs,  i que no té res propi —tret dels llibres, que no és poc, si pensem que un emigrat és un refugiat amb biblioteca, segons diu.

Arrenca el següent apunt amb Lo sé todo, la traducció en castellà d’una enciclopèdia total italiana. A Fresán li fa molta pena que avui pugui saber-se tot tan ràpid. Diu que ja no hi ha misteri ni diversió amb la Viquipèdia. ¿Ubi sunt, aquells temps en què havies de traginar volums i llegir informació caducada?, em pregunto mentre ell fa una digressió sobre la libritud de los libros i el canvi del paper per la pantalla. Recorda que les màquines són cada cop més ràpides però que nosaltres llegim a la mateixa velocitat que en temps d’Aristòtil. “Ser o no Ser pantalla”, diu per resumir la nostra època. I fa un silenci transcendent.

El novè apunt és una tirallonga de referències per a gent de cultura. Parla de Ray Bradbury i de Fahrenheit 451. Esmenta l’Atonement d’Ian McEwan, que després va dur al cinema Joe Wright i que molts recordareu pel meravellós clau de James McAvoy i Keira Knightley a la biblioteca.  Evoca passatges de El palau de la lluna de Paul Auster, amb l’orfe decadent que munta els mobles de casa amb capses de llibres. Recorda el poeta Philip Larkin, que a gran honor deia de si mateix que abans que res era bibliotecari. I evoca Desk Set amb Katharine Hepburn i Spencer Tracy per a al·ludir a la lluita entre l’home i la màquina.

Encara cita el cèlebre Henry Bemis de Time Enough at Last, aquell pobre home que s’amagava del seu cap i de la dona per poder llegir tranquil·lament… fins que un bon dia va arribar l’apocalispi, va ser l’únic supervivent i va trobar el seu espai i el seu temps per recollir-se a llegir. Fresán aprofita la pau de Bemis per revelar-nos el seu secret: quan tenia 14 anys van fer-lo fora d’un col·legi de capellans de Caracas, on s’havia traslladat la seva família. No va dir-ho als seus pares i va passar més d’un any en una biblioteca pública llegint tot el que cal llegir per ho haver de consultar gaire la Viquipèdia.

Fresán adora la lletra i per acabar la seva poètica llença una pregunta al vent: ¿com podem separar-nos d’una biblioteca? No és una pregunta fàcil, si pensem que un autèntic escriptor no té cap més pàtria que la seva biblioteca. I encara més si és argentí, perquè segons diu el patriotisme argentí passa per renegar de si mateix. Ell soluciona el problema negant-lo. ¿Per què cal separar-se de la biblioteca? Fins i tot si quedés abandonat a una illa deserta creu que hi trobaria un cau amb llibres, una cova que per modesta que fos ja seria tot l’univers sencer —perquè, senyors, al fons tots els homes som un mateix home, tots els llibres són un sol llibre i totes les biblioteques són una sola biblioteca… encara que de vegades no ho notem.

* Cinquena conferència del cicle La biblioteca. Imaginari i història d’una idea, organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona i el Servei de Biblioteques de la Generalitat.