Historia crítica de la erudición, setena conferència del cicle "La biblioteca. Imaginari i història d’una idea"

Historia crítica de la erudición, setena conferència del cicle “La biblioteca. Imaginari i història d’una idea”

BibliotecaHistoria crítica de la erudición és la conferència del filòsof de la ciència Víctor Gómez Pin sobre l’ordenació del saber en quatre homes cèlebres. Més que una conferència es tracta d’una filigrana relativament pedagògica sobre la biblioteca mental dels següents noms: Immanuel Kant, Albert Einstein, Marcel Proust i el físic i pare de la teletransportació Anton Zeilinger. ¿Què tenen en comú el filòsof, el novel·lista i els dos físics?, us preguntareu. Doncs d’una banda haurien posat en qüestió el concepte que Newton tenia del temps —el temps com una categoria absoluta i estable que existeix al marge de la relació que hi tinguem nosaltres. I de l’altra, haurien estat quatre homes audaços, quatre genis capaços d’anar més enllà de l’erudició de la seva època. I això, diu Víctor Gómez Pin visiblement content, és perquè haurien conservat lliure i verge la capacitat d’interrogar-se.

Gómez Pin ens resumeix l’obra de Kant de la següent manera: és l’intent per catalogar les categories de l’enteniment que fan possible el coneixement. Per això, perquè hi hauria unes categories estables, a tots ens resulta possible ser cada cop més savis. Però en canvi, no tots tenim criteri per jutjar el que anem aprenent, perquè la capacitat del judici formaria part de l’enginy natural. És gràcies a l’enginy natural que el filòsof de Königsberg, íntim d’Albert Rivera, hauria descobert el temps com una forma a priori de la sensibilitat interna. ‘Enze és aquell que no té judici’, va escriure Kant. I encara va afegir, per animar els que s’hi esforcen però no hi arriben: ‘la falta de judici és un defecte que no té remei’.

També l’obra d’Einstein és filla de l’enginy i la intuïció. L’any 1905, Einstein hauria presentat la seva teoria de la relativitat restringida, que ampliaria més endavant als fenòmens gravitatoris donant lloc a la teoria de la relativitat general. Segons Gómez Pin, Einstein va lluitar contra les conseqüències filosòfiques de la física quàntica d’ençà que va utilitzar-la per a la teoria de l’efecte fotoelèctric, amb què guanyaria el Nobel. És en el marc d’aquesta lluita, per assenyalar els perills de la física quàntica, que al 1935, Einstein —amb Podolski i Rosen— planteja una paradoxa que viola el principi de localitat, segons el qual dos objectes que estiguin prou allunyats entre ells no poden interactuar. Publicitant aquesta paradoxa, Einstein indicava fins a quin punt la física quàntica violava un dels principis ontològics de la relació dels homes amb la naturalesa: que les coses no canvien si no hi ha una cosa propera a l’espai que les faci canviar.

Qui recentment ha estirat aquest fil és el físic i pare de la teletransportació, l’austríac Anton Zeilinger. Zeilinger ha estat capaç d’una cosa extraordinària: de transportar les propietats físiques d’un fotó de Palma de Gran Canària a un fotó de Tenerife —sí, va haver de travessar mig continent per fer els seus experiments. El més greu del cas és que va poder fer-ho, per escàndol de Gómez Pin, sense tenir ni idea d’història de la filosofia de la ciència. Ens explica tot sorprès que es trobava amb Zeilinger a un congrés d’ontologia. Es veu que algú del públic va preguntar al físic per la relació entre la seva descoberta i el pensament d’un filòsof presocràtic que havia tingut intuïcions similars. El físic austríac li va dir que mira, que li sabia molt greu, però que no sabia de quin dimonis de filòsof li estava parlant.

Gómez Pin mou el cap contrariat, s’aclareix la gola i considerant aquest exemple es veu obligat a afirmar: ‘La informació no és condició de possibilitat de la interrogació’. Diu que cal apostar pel principi de realisme en ensenyament, perquè l’home no és cap sac per omplir amb informació. L’autèntica paideia consistiria a fertilitzar les potències i no a fer acumular informació als nens.

Qui va acumular molta informació va ser Marcel Proust fins que va tenir trenta-sis anys. Anava als teatres i als salons com qui va al consell d’administració d’una empresa o a un enterrament. A final, ja tip d’empassar-s’ho tot, tip del que ara se’n diu consumir cultura, va tancar-se a escriure A la recerca del temps perdut. Diu Gómez Pin que als set volums escrits entre 1908 i 1922, Proust trenca amb la idea newtoniana del temps irreversible com un fenomen extern a l’home. Diu que presenta un temps desconstruït i demostra que els homes som temps, que estem travessats de temps. Aquest miracle l’experimenta el mateix Proust, el protagonista del llibre i tots els lectors. I com és possible? Doncs a través del llenguatge del cicle de novel·les, que seria un llenguatge redemptor. El temps de Proust —diu Gómez Pin i s’emociona— és el temps de la metàfora.

¿Com han pogut arribar tan lluny, aquests quatre autors? El filòsof ens posa l’exemple d’una família de turistes. Mentre els pares busquen aquells edificis que marca el mapa, el nen s’admira de la ciutat desconeguda i es fixa en el que li crida l’atenció. És precisament això —la possibilitat que alguna cosa ens cridi l’atenció— el que l’erudició mata. I matant la curiositat i la sorpresa, no ens permet anar més lluny.

Setena conferència del cicle La biblioteca. Imaginari i història d’una idea, organitzat per l’Institut d’Humanitats de Barcelona i el Servei de Biblioteques de la Generalitat.

Font i imatge: Núvol, el digital de cultura.

Comparteix